José Sacristán: “No hi ha cap lloc on no hàgem provocat l'interés de la gent”

Dilluns, 20 Mai 2019 11:19 Escrit per  César Fernández Publicat en Entrevistes Vist 32 vegades
José Sacristán. José Sacristán.

El pròxim 24 de maig a les 20.30 hores actuarà al Auditori Vicent Torrent l'actor José Sacristán.

 

El nostre entrevistat va nàixer en 1937 al municipi madrileny de Chinchón on va descobrir la seua fascinació pel món del cinema. Els seus més de 60 anys de carrera artística parlen per si sols. L'hem vist actuar en nombroses pel·lícules, obres teatrals i sèries de televisió i, ha rebut prestigiosos premis i nominacions a festivals nacionals i internacionals. Els seus 81 anys d'edat no han suposat cap impediment per a mantenir viva la seua vocació fins al dia de hui. És més, conserva una memòria prodigiosa que li permet retenir els 90 minuts de monòleg de Señora de Rojo sobre el fondo gris de la novel·la del val·lisoletà Miguel Delibes. Aquesta adaptació teatral és el primer monòleg al qual s'enfronta l'actor i en ell s'abordaran temes amb una forta dosi de dramatisme com el duel, la malaltia i la mort d'un ser estimat. Voleu saber més? Comencem l'entrevista!:

 

Com es va despertar la teua passió per l'actuació?

Per a contestar a això hem de remuntar-nos a la “prehistòria”, és a dir, a quan era una criatura de 6 anys. La meua passió per l'actuació va tenir lloc quan vaig veure la primera pel·lícula al cinema del meu poble. Volia ser el gàngster, l'indi, el pirata, el mosqueter… Fins a molt després no vaig saber el que era ser actor. 

 

I com vas aconseguir ficar cap com a actor professional?

Vaig començar simultanejant el meu treball de mecànic a un taller amb grups d'aficionats. En 1960 vaig començar de meritori a la companyia titular del teatre Infanta Isabel de Madrid gràcies a José Luís Alonso. 

 

Per què creus que et van contractar?

No tinc ni puta idea! Supose que perquè ho faria bé. Alguna cosa veurien en mi perquè em contractaren. Després d'això van venir més coses.

 

Què t'ompli d'aquest ofici?

Per a mi el fonamental d'aquest ofici és el que té de joc: el fer creure a l'altre que sóc el que no sóc i que s'emocione, riga, plore… Si pots triar i, ho ha escrit Shakespeare, Txékhov o Miguel Delibes, millor que millor, per descomptat.

 

Com va sorgir la idea i per què vas decidir embarcar-te en Señora de Rojo sobre fons gris?

La novel·la es va publicar quan jo estava interpretant Las guerras de nuestros antepasados de Miguel Delibes. Em va semblar un text meravellós i em va captivar. Però Miguel mai va voler donar els drets ni per al cinema ni per al teatre. Fins que dos anys abans de morir, a un seminari a Valladolid va autoritzar que jo fera una lectura dramatitzada d'un parell de passatges. A partir d'eixe moment em vaig quedar amb les ganes i entre el meu amic Pepe Sámano i jo hem muntat l'embull. 

 

Què va ser el que et va atrapar de la història?

Miguel de Delibes és un dels grans novel·listes de la literatura espanyola. En aquest cas concret em va atrapar el particular del cas, és a dir, la qual cosa va suposar la malaltia i mort de la seua dona i com ell ho conta. És una cosa impressionant. De fet, ho venim comprovant perquè des de la presentació de Señora de rojo no hi ha cap lloc on no hàgem provocat l'interés de la gent. 

 

Què significa per a tu interpretar Señora de Rojo sobre fons gris?

Significa fer-me càrrec d'un text i personatge collonuts, i contar la història d'un amic que es deia Miguel Delibes. 

 

Conéixer a l'autor de l'obra ha d'haver-te ajudat a interpretar el teu paper…

Delibes es va protegir en la novel·la amb un personatge de ficció. Ell no es va posar a ell ni a la seua dona. És a dir, els personatges reals es diuen d'una altra manera. És un personatge de ficció, però sé que és Miguel, amb la qual cosa l'exercici és molt interessant perquè hi ha un personatge concret, però jo sé que estic fent de Miguel Delibes. És un joc veritablement apassionant.

 

Podries revelar-nos el teu mètode d'actuació?

No tinc cap mètode. Una mica de broma dic “meitat Stanislavski meitat la Niña de los Peines” perquè l'aproximació al personatge la faig amb principis stanislavskians i l'execució procure que siga com cantava la Niña de los Peines. 

 

Quin ha sigut el major repte d'aquest monòleg?

El repte fonamental és haver de tallar perquè ha de durar hora i mitja més o menys. Per a un text com aquest és una amputació. La dificultat està a triar i administrar per a hora i mitja un text tan ric com aquest. Les paraules que ordena Delibes no les ordena ningú com ell i cal dir-les l'una després de l'altra exactament igual. 

 

Al llarg de l'obra s'aborden temes especialment dolorosos. Ha sigut difícil per a tu posar-te en la pell del personatge?

No és difícil quan el material dramàtic és d'aquesta riquesa. La dificultat està en altres detalls purament mecànics. Són més les facilitats que les dificultats.

 

Quina recepció està tenint el teu monòleg per part del públic?

Al final tothom es posa en peus i em crida “bravo” i “gràcies per haver nascut”. És a dir, estic molt content del que es manifesta quan acabe. Encara que alguns tussen durant la funció.

Modificat el Dilluns, 20 Mai 2019 13:37

Deixa un comentari

Assegura't d'omplir la informació requerida marcada amb (*) . No està permés el codi HTML. La teua adreça de correu NO serà publicada.