Mostrant articles per etiqueta: Auditori de Torrent

El pròxim 14 de setembre, a les 20.00 hores, arriba a l'Auditori Vicent Torrent la comèdia ‘El funeral’ de la mà de Concha Velasco, Jordi Rebellón, Irene Gamell, Ana Mayo i Emmanuel Medina. L'obra, del dramaturg i director Manuel M. Velasco, ha sigut escrita a la mesura de la seua mare, que protagonitzarà el paper de l'artista Lucrecia Conti. Per part seua, Jordi Rebellón, conegut pel seu paper en Hospital Central, serà, en aquesta ocasió, el representant de Conti i l'encarregat de respondre les preguntes d'aquesta entrevista. 

 

ENTREVISTA:

És ‘El funeral’ una obra d'humor negre?

‘El funeral’, com diu el seu autor, és una comèdia sobrenatural. Té una part d'humor negre, evidentment, però és sobrenatural, fantasiosa i, sobretot, divertida. És un humor molt centrat, molt personalitzat amb el personatge que interpreta Concha Velasco i la resta l'acompanyem en aquesta comèdia. L'única pretensió d'aquesta obra és que la gent vaja, es divertisca i que durant una hora i mitja s'obliden dels problemes. 

 

Què podries avançar-nos de l'argument de l'obra?

L'obra comença amb el funeral de Lucrecia Conti, la qual és una actriu reconeguda que no ha arribat a ser molt important. Quan l'espectador arribe al teatre es trobarà amb el cadàver de Lucrecia Conti i pot pujar a l'escenari per a donar-li l'últim adéu i escriure en el llibre de signatures. 

 

En ‘El Funeral’ estàs substituint a Antonio Resines, que també havia sigut substituït per Jorge Sanz. Quines van ser les dificultats principals que vas haver d'afrontar per a integrar-te amb celeritat en l'equip?

Sobretot, el poc temps que vaig tenir per a assajar i aprendre del personatge. En 15 dies has d'estudiar-te el paper, fer quatre assajos i fer la funció. Però va ser fàcil en el sentit que la companyia t'acull molt bé. A més, jo ja coneixia a Concha Velasco. Però les substitucions són sempre complicades. 

 

Per què creus que et van triar a tu per a fer la substitució?

M'imagine que seria un actor que, en eixe moment, estava en l'atur [riu]. Bé, Concha em coneixia i és un personatge que a mi m'anava molt bé. A Concha li abellia treballar amb mi i em van trucar a mi.

 

En l'obra eres el representant de Lucrecia Conti. Podries explicar-nos quines són les peculiaritats del teu personatge?

És un representant que sempre l'ha cuidada, sempre l'ha acaronada… Li té molt respecte i afecte, però en el funeral apareix el fantasma de Lucrecia i s'adona que pot aprofitar l'ocasió per a guanyar diners, però d'una manera molt afectuosa.

 

En qui t'has inspirat per encarnar el teu personatge?

No m'he inspirat en ningú. Manuel i Concha em van explicar com havia de ser el personatge, ja que no conec a cap representant que siga així.

 

Com és compartir escenari amb Concha Velasco? 

Jo ja havia treballat amb ella en Hospital Central i la veritat és que és un plaer treballar amb ella. A més, aprens cada dia amb ella. Concha Velasco té molta experiència i és un plaer treballar, compartir i divertir-me amb ella. 

 

Què has aprés amb ella?

Que cal treballar amb professionalitat i que, per molts problemes que et trobes en la vida, hem de treballar perquè hi ha un públic que paga en taquilla.

 

I com és treballar amb Manuel M. Velasco?

Manuel ha escrit i dirigit aquesta obra i dirigeix sabent com són els personatges. Per als actors, és molt fàcil seguir les seues indicacions, perquè té molt clara l'obra.

 

Que un fill escriga un guió perquè la seua mare represente el personatge d'una difunta és una aposta molt atrevida. Què opines d'això?

A mi, em sembla bé. És una aposta atrevida perquè són família i a vegades amb la família a casa estàs molt bé i a l'hora de treballar les coses canvien. Però em sembla que és una combinació molt bonica que el fill de Concha haja escrit una funció per a ella i l'haja dirigida ell. Em sembla una bona simbiosi, una bona col·laboració…

 

Preparant-te l'obra t'hauràs preguntat alguna vegada què hi ha després de la mort… 

Jo personalment pense que ha d'haver-hi alguna cosa perquè si no, no entenc per què passem pel que passem, per què patim tant, per què hi ha tants desastres, tanta violència… Llavors, jo vull pensar que hi ha alguna cosa després però ningú ha tornat per a explicar-nos el que és. Llavors no podem saber-ho.  

Publicat en Entrevistes

El pròxim 31 de maig, a les 20.00 hores, sonaran en el Auditori Vicent Torrent dues obres mestres de l'apogeu simfònic del segle XIX a Centreeuropa: les Danses eslaves del compositor Antonín Dvorák i la 4a Simfonia de Johannes Brahms.

 

La Janácek Philharmonic Ostrava de la República Txeca serà l'encarregada d'interpretar aquests temes sota la batuta de Sergio Alapont. Aquest director d'orquestra, nascut a Benicàssim i radicat a Florència, té 17 anys d'experiència. Espanya, França, Itàlia, Regne Unit, Àustria, els Estats Units, Mèxic, Israel i la Xina són sol un xicotet exemple del gran nombre de països en els quals el mestre ha dirigit. A més, ha sigut director assistent en produccions operístiques a escala internacional i, en 2016, la revista italiana GBOPERA li va atorgar el premi al millor director. Estàs preparat/da per a acompanyar-nos al llarg d'aquesta entrevista? Música, mestre!

 

D'on ve la teua passió per la música?

El meu pare era professor de conservatori i el meu germà i jo mai valoràrem cap opció que no fóra la de ser músics. Quan escoltava música a casa sentia coses molt especials. Per tant, estudiar música i dedicar-me a això era alguna cosa que es va donar per obvi des que era molt xicotet.

 

Tenies algun objectiu marcat quan vas començar?

L'objectiu era gaudir fent música i fer música amb altres músics. La disciplina de la direcció d'orquestra requereix una vida d'aprenentatge. Si un es marca l'exigència de continuar donant el millor d'un mateix per a la interpretació de cada obra musical, podem adonar-nos que sempre és millorable. En aquesta professió és inevitable deixar d'estar submergit en el món de la música, ja que requereix una dedicació diària. 

 

Amb quines dificultats t'has trobat a l'hora de consolidar la teua carrera com a director d'orquestra internacional?

Les dificultats són principalment les del màxim esforç. Per exemple, si et sorgeix l'oportunitat d'entrar a un teatre importantíssim i tens un determinat temps per a preparar una simfonia, hi ha dies en què pràcticament no dorms res. Fer el millor treball possible en poc temps requereix un esforç sobrehumà. En els primers anys de carrera has de picar moltes portes i veure que la gran majoria dels teus companys de professió no aconsegueix o no ha aconseguit al llarg dels anys obrir-se camí. Això et pot minar l'energia i l'ànim per a seguir endavant. 

 

Per què creus que ho has aconseguit?

Jo crec que he tingut la sort de trobar a les persones adequades i d'aconseguir les oportunitats que he buscat. El màxim esforç és alguna cosa que he practicat i practique des de l'inici fins ara després de 17 anys de carrera. El que perdura en aquesta disciplina és únicament i exclusivament perquè té talent. El que no val no resisteix, d'això estic convençut.

 

El Ministeri de Cultura de la República Txeca finança el projecte que porteu a Torrent. Això també ajuda molt, veritat?

Sí, és lloable que el Ministeri de Cultura de la República Txeca patrocine a les seues orquestres per a mostrar la cultura txeca i la música d'altres països. Això facilita moltíssim l'enorme cost que implica transportar d'un país a un altre una orquestra simfònica en bones condicions. El suport institucional i econòmic és fonamental. La cultura és un dret que no es pot intentar rendibilitzar. Sort que a Europa la sensibilitat de les institucions públiques és màxima! 

 

Com us organitzeu per a dur a terme una comunicació efectiva?

Generalment a les orquestres de Centreeuropa se sol treballar en anglés. A Ostrava ens comuniquem en anglés i una mica en alemany perquè ells tenen una colònia alemanya important. No obstant això, en el món operístic ens solem comunicar en italià amb els cantants. Òbviament pot sonar exigent perquè, sens dubte, hi ha una tradició i una realitat més intensa al cor d'Europa. Però no canvia molt, en el meu cas, tinc la sort de poder parlar diversos idiomes i no he tingut mai cap dificultat per a poder transmetre una idea musical ni per a entendre el suggeriment d'un col·lega. Em sap greu recórrer a un tòpic, però la música és un llenguatge universal.

 

I quin és el paper de la gesticulació?

La gesticulació és una de les coses fonamentals de la comunicació. Per a això, cal tenir una tècnica que siga capaç de reproduir la informació de la més detallada sensació. Tenir una tècnica extraordinària permet plasmar instantàniament totes aquestes coses. Tot el que jo transmet, des del més mínim gest, té una finalitat musical. La fenomenologia és important en la tècnica. El que jo gesticule crea un bon fenomen. No busque cap estratègia comercial.

 

Què opines de la teua tècnica?

La meua tècnica està molt per damunt de la mitjana. El que més admire del meu art, des de sempre, és el domini de la tècnica i la capacitat creativa de la tècnica i del gest. Per això, observe, he estudiat i continue estudiant l'efecte que produeix la meua tècnica en el so i en la capacitat creativa dels músics que tinc davant.

 

Com es viu la funció des del podi?

Curiosament el podi no és el millor lloc per a escoltar el so. El millor lloc per a escoltar el resultat se sol trobar a la zona central de la platea d'un auditori d'un teatre a la italiana en forma de ferradura a una altura intermèdia. Els directors d'orquestra desenvolupem un instint per a crear el millor so que després arribarà a l'oient. El director s'ha d'adaptar a les circumstàncies acústiques de cada sala. 

 

 I quines emocions t'arriben des del podi?

Aquesta música està dissenyada perquè l'emoció arribe al públic. Òbviament ens arriba l'emoció i es viuen moments irrepetibles i indescriptibles al podi, no solament en concerts sinó, sobretot, quan estic buscant en repetides ocasions una idea, una exigència d'un passatge d'una determinada sintonia i, de sobte, aconseguisc trobar la mostra musical que estava buscant. És llavors quan l'emoció i l'esgarrifança et recorren la pell per dins.

Publicat en Entrevistes

Aquesta vegada ens endinsem en el món de la música tradicional i popular valenciana amb Carles Dénia (cantant, guitarrista, compositor, arranjador i productor gandià). El nostre entrevistat és tot un referent de la música tradicional valenciana, ja que ha rebut guardons i nominacions pel seu treball discogràfic i, com a bon rodamons, participa en un gran ventall de projectes amb els quals recorre escenaris a escala internacional. L’any passat va guanyar el Premi Carles Santos de la Música Valenciana en la categoria de millor disc de fusió, mestissatge i urbana amb el disc ‘Cant espiritual’. Entre la seua versatilitat d’estils, destaquen el cant d’estil, el flamenc i el jazz, encara que reconeix que té cançons pròpies amb un estil molt difícil de classificar.

 

A més, Dénia s’ha aliat amb el dinàmic i premiat quintet de vent-metall ‘Spanish Brass’ per a dur a terme un projecte amb l’objectiu de gaudir junts i transmetre les emocions inherents a la bellesa de la música. Demà, a les 20.00 hores, l’Auditori de Torrent serà escenari del fruit del seu treball conjunt amb un projecte anomenat ‘Mira si hem corregut terres...’, que forma part de la programació del Festival Brassurround – Torrent. El mes que ve Dénia i ‘Spanish Brass’ gravaran el disc del projecte, que llançaran durant el mes d’octubre. La gira d’aquest espectacle continuarà el 12 de juliol a La Pobla de Vallbona i el 13 d’octubre a Vila-real. 

 

ENTREVISTA A CARLES DÉNIA:

 

Com et definiries com a artista? 

Jo diria que sóc músic. És la paraula que a mi m’agrada utilitzar per a definir-me una miqueta en general.

 

I com ha sigut la teua trajectòria musical? 

He tingut una vida molt centrada en molts aspectes de la música com ara el cant i la composició, perquè m’agrada molt compondre, escriure, arranjar... Com a cantant m’agraden moltíssims estils de música tradicional i popular. Sóc guitarrista i m’he dedicat a la guitarra durant molt de temps. He tingut una vida musical molt intensa. 

 

'Spanish Brass' i tu veniu a l’Auditori de Torrent amb ‘Mira si hem corregut terres...’. Què ens espera? 

Podreu escoltar una tria de cançons tradicionals i populars de distintes èpoques i de distints àmbits de la música tradicional, a més d’algunes composicions pròpies que jo emmarcaria dins de la música d’autor. També estan presents els arranjaments de Ramon Cardo. Els ‘Spanish Brass’ són increïbles amb els instruments de metall i interpreten els arranjaments de manera magistral.  A més, jo aporte el meu cant i la guitarra quan cal... És una conjunció d’elements i una música molt difícil de catalogar. És un espectacle molt variat i molt ben treballat musicalment. 

 

Per què heu triat una frase de la ‘Malaguenya de Barxeta’ com a títol del vostre espectacle? 

Perquè és un cant emblemàtic de la música popular valenciana. A més, és una peça de música tradicional que era absolutament desconeguda i ara s’ha fet una mena d’himne. 

 

Estaven entre els objectius la difusió i promoció de la cultura valenciana i del valencià? 

Jo no faig música per a fer promoció de res. Jo utilitze la meua llengua de manera natural sense cap voluntat política de cap mena. En la mesura que jo puga col·laborar en la promoció i difusió de la meua llengua, jo estic molt content... No obstant això, difondre la meua llengua no és el meu objectiu existencial. El que vull és utilitzar la meua llengua de manera natural.

 

És rendible cantar en una llengua minoritària? 

Cante música tradicional ibèrica en valencià i en castellà. Ara estic fent un projecte a Holanda i també vaig molt a Itàlia. És cert que amb una llengua minoritària tens una audiència menor, però la competència també és menor. Per tant, és relatiu. Jo participe amb persones d’altres països i d’altres estils musicals. Això em genera un volum de faena que em permet cantar en la meua llengua sense preocupar-me de si això és rendible o no. 

 

També cantes en valencià a altres països? 

Sí, he presentat ‘Tan alta com va la lluna’ i ‘El paradís de les paraules’ a l’estranger. També és cert que és més complicat a l’estranger, precisament perquè el valencià és una cosa més desconeguda i menys assequible per a molta gent. Però, sempre que he tingut l’oportunitat, ho he fet. Sempre intente internacionalitzar els meus projectes en valencià.

 

Com creus que serà el futur de la música en valencià? 

Jo crec que l’ús del valencià tendirà a normalitzar-se. De fet, ja està prou normalitzat i hi ha una col·lecció de discos prou nombrosa. Crec que aquest procés de normalització continuarà, encara que és una cosa molt difícil de preveure realment.

Publicat en Entrevistes