Mostrant articles per etiqueta: Entrevistes

Eduardo Gascó ens conta com seran les festes josefines del municipi i com s’organitzen les falles dins de la regidoria

 

S’ha incorporat alguna cosa nova des de que eres delegat d’esta regidoria?

La veritat es que, una vegada mires arrere, veus en perspectiva on estavem i on estem i la sensació és molt molt positiva.

El que hem fet des del primer segon és ajudar a les falles i a Junta Local a tot allò que puguerem fer-los més fàcil. Un relació fluida en l’administració fa els tràmits senzills.

I després en accions puntuals, hem creat un acte específic per l’entrega de recompenses honorífiques, organitzem anualment una macrodespertà pel poble totes les falles juntes, hem donat gran importància a la crida fent-la dissabte de vesprada amb un espectàcul audiovisual i pirotècnic... són cosetes menudes que ara mirem arrere i vegem un gran treball raere d’elles.

 

Què és lo més difícil de coordinar en la regidoria?

Són varies coses. En primer lloc, coordinar els desitjos de les falles, el veinat i l’Ajuntament, tenim que ser un poc com el roin que te que ficar dos parts que dificilment poden estar d’acord, però pense que Alfafar és un exemple de concòrdia i convivència entre fallers i veins per a que la festa es puga fer i durar.

I en segon lloc clarament tot el dispositiu al voltant de les falles. Hi ha que coordinar policia, neteja, manteniment, urbanisme, bombers... un maremagnum que finalment, en treball de tots, fem que tot açò siga possible.

 

Què destacaries de les Falles d’Alfafar?

Destacaria les comissions per supost. Normalment parlem d’actes puntuals, l’ofrena seria l’exemple per ser el que més gent abarca, pero aci en Alfafar destaque el gran treball de les comissions, la unió que existix dins d’elles, parlant moltes voltes de que són com una gran família. És complicat moltes voltes trobar esta concòrdia pero és molt grat que en Alfafar pugam disfrutar d’ella.

 

Quin pressupost s’ha establert per a estes Falles?

Pues enguany arribem, si no recorde mal, als 43.000 euros. Cada any hem anat pujant poc a poc, ja que les falles varen ser unes de les més damnificades en la crisi i on el pressupost es va reduir més. Per això intentem cada any pujar un poc les subvencions a les comissions, donar més recursos a la Junta Local, intentar colaborar i gestionar més coses i millor per a fer la festa més gran. És un camí llarg perque no es pot fer tot de colp pero anem avançant.

 

Com encares la recta final de la legislatura? Quins projectes tens en ment?

La veritat és que en l’avançament de les eleccions generals poc podem fer, però acabarem les falles conforme tenim planificat, esperant que siguen de molt d’èxit. I després en la regidoria de Sanitat que també duc tenim la fira de la salut que serà l’última semana de març i primera d’abril, i triarem a nou president o presidenta de junta local, que també tenen enguany eleccions. No obstant el treball diari no para i seguim a disposició de tot el veïnat per poder resoldre les seues consultes i problemes.

Publicat en Entrevistes

La Fallera Major, Clara Tàrrega i Perdices, i la Fallera Major Infantil, Marta Leal i Redondo es preparen per a viure els millors dies per a elles: les Falles 2019. Ens conten com és la seua experiència com a falleres majors i com esperen aquests dies fallers.

 

Des de quan eres fallera?

Clara: Des dels 6 anys.

Marta: Des que vaig nàixer.

 

Què va ser en el primer que pensares quan et varen proclamar com a fallera major del teu poble?

Clara: La responsabilitat que comporta el càrrec i que, finalment, vaig confirmar que les coses passen per alguna cosa.

Marta: Una responsabilitat per ser la representant dels xiquets i xiquetes d’Aldaia.

 

Què és per a tu ser Fallera Major del teu poble?

Clara: Un orgull molt gran.

Marta: Molta emoció i alegria.

 

Què element de les falles vos representa?

Clara: Pólvora i música.

Marta: La banda, els petards i la música.

 

Quins són els actes que més t’agraden o t’emocionen de les Falles?

Clara: La Crida, ja que donem la benvinguda a la nostra festa i, sobretot, aquest any que he sigut l’afortunada d’anunciar-ho. L’exaltació és un moment molt especial i únic. I, per suposat, l’ofrena a la nostra Verge dels Desemparats.

Marta: La Crida, cercaviles i la cremà.

 

Tens algú referent en el món faller?

Clara: Sense dubte, mon pare. Volia aquesta festa com ningú i és el responsable de transmetre aquest sentiment.

Marta: Els meus cosins.

Publicat en Entrevistes

Anna Duato Alber és la Fallera Major d’Albal. Té 26 anys i és tècnic superior en Educació Infantil i monitora de temps lliure infantil i juvenil. 

Paula Muñoz Díaz és la fallera Major del mateix poble i estudia sisé de primària. 

 

Des de quan ets fallera? 

Anna: Sóc fallera des dels 4 anys de la mateixa comissió Falla Poble d’Albal. 

Paula: Sóc fallera des que vaig nàixer, la primera vegada que em vaig vestir de fallera tenia 4 mesos. 

 

Què va ser el primer que pensares quan et varen proclamar com a fallera major del teu poble? 

Anna: Un somni complit, una sensació de molta responsabilitat, però a la vegada una gran felicitat, la qual és la que em fa viure cada un dels actes amb molta il·lusió disfrutant tots i cada u dels moments.

Paula: Quan em varen proclamar Fallera Major Infantil del meu poble vaig sentir molta alegria i il·lusió, però a la vegada molta responsabilitat de representar al meu poble.

 

Què és per a tu ser fallera major del teu poble?

Anna: Responsabilitat, orgull, felicitat i,per damunt de tot,el millor regal que el món de les falles m’ha regalat. 

Paula: Per a mi ser fallera major infantil del meu poble és un gran privilegi i orgull de poder ser jo qui represente a tots els xiquets i xiquetes d’Albal per allà per on vaja. 

 

Què element de les falles vos representa? 

Anna: Si alguna cosa té el món de les falles, són grans elements que ens representen allà on anem: l’olor de pólvora , les notes musicals de les bandes de música, els monuments convertits en grans obres d’art pels nostres artistes fallers i els grans indumentaristes que ens fan lluir molt més quan porten la nostra indumentària. Tots ells formen un equip imprescindible,i tots ells al costat dels fallers, són l’esència de les falles.

Paula: A mi em representa la pólvora i la música, perquè quan escolte els seus sons em fan gaudir amb molta més alegria la nostra festa.

 

Quins són els actes que més t’agraden o t’emocionen de les falles? 

Anna: Cada u dels actes té una màgia especial i seria difícil escollir. Si em donaren a elegir un, però, sempre m’ha emocionat molt la crida per ser l’acte que ens dóna el punt d’inici a la nostra festa. 

Paula: En realitat m’agraden tots perquè són molt especials i cadascú es gaudeix d’una manera diferent. Però la crida i l’ofrena són els que més m’agraden. 

 

Tens algú referent en el món faller? 

Anna: En la meua família no són molt fallers, però puc dir que m’apuntaren de ben menuda a una comissió que m’ha ensenyat a voler i cuidar la nostra festa i, per a mi, ells als que dic la meua família fallera, són un gran referent amb el seu treball i dedicació i un amor inigualable per a les falles. 

Paula: En ma casa som tots fallers. La meua germana també és des que va nàixer i els meus pares, però sobre tot el meu avi, ja que fa 30 anys que és faller.

Publicat en Entrevistes

El mag i humorista Jandro ens sorprendrà amb el seu espectacle en directe a l'Auditori de Torrent el proper 16 de febrer.

 

Des de quan et dediques a la màgia?

Vaig començar a les 14 anys i tinc ja 41. Fes tu els comptes que a mi no m'ixen.

 

Com vas aprendre a ser mag?

Vaig començar amb la típica caixa de Magia Borrás i els fascicles que venia Juan Tamariz als quioscos. D'on em ve això de ser mag? No ho sé.

 

Combines màgia amb humor. Com definiries el teu estil?

L'acabes de fer. M'agrada que la màgia siga divertida i interessant.

 

Què és el que fa que connectes amb el públic?

M'agrada fer-los sentir alguna emoció. Que hi haja valgut la pena eixir de casa per venir a veure'm al teatre. Valore molt el seu esforç i intente recompensar-ho a l'escenari.

 

Quin és el truc de màgia que més et fascina?

Més que trucs, el que em fascinen són alguns mags perquè un truc no és res sense la personalitat de qui el realitza. Admire a Tamariz, Yunke, Penn & Teller, Houdini, Mac King, i centenars de mags de tot arreu del món.

 

Hi ha algun truc que consideres impossible de realitzar?

No, tot és qüestió de tirar-li hores. S'han fet autèntiques barbaritats en la màgia.

 

Quina diferència trobes entre actuar en teatres i en televisió?

El teatre és més real. No hi ha interferències. Impacta tot molt més i veuen que, en el meu cas, no hi ha còmplices ni trucs de càmera. A la tele tot va molt ràpid i la gent veu el que el realitzador enfoca. Al teatre la sensació és molt més gran.

 

Alguna vegada has tingut pànic escènic?

Pànic paralitzant i por no, però nervis sempre. No hi ha actuació en què no isca nerviós. Aquesta sensació d'enfrontar-te amb el públic una vegada més és el que et manté viu.

 

Quin missatge donaries als lectors de Nou Torrentí perquè vagen al teu pròxim xou a l'Auditori de Torrent?

Els diria que si no tenen entrada ja no vinguen perquè s'han esgotat des de fa setmanes. Ha estat impressionant l'acollida que ha tingut el xou. Lamente que no hi capiguem tots. A veure si podem tornar i entren els que no van poder.

Publicat en Entrevistes

La germandat de l’Ecce Homo presenta el diumenge 17 de febrer el seu nou pas a la Parròquia Sant Lluís Beltran a les 11.30 hores. Després tindrà lloc la processó perquè tota la gent de Torrent veja els nous canvis.

 

Tere Pujades, presidenta de la germandat, ens conta en què consisteixen eixos canvis i com és l’ambient en la germandat.

 

 

El pas és una creació nova o una actualització del que ja teniu?

Realment, el que s’ha fet nou és l’estructura del pas i un tron. També s’han canviat les dimensions, perquè en ser un pas que agrupa moltes imatges estava tot molt junt, així que ho hem augmentat. Les imatges són les de sempre.

 

 

Com va nàixer aquesta idea d’actualitzar el pas?

La germandat té 64 anys i sempre s’ha volgut actualitzar. Ha sigut un cúmul de presidents i juntes directives anteriors, fins que hem aconseguit els mitjans per a poder actualitzar el pas, però la idea ve de molts anys arrere.

Des de quan ho esteu preparant?

Un any més o menys. El projecte ho va pensar la Junta Directiva i vam plantejar com el podíem fer perquè és un esforç tant econòmic com humà. El projecte final ho vaig plantejar a l’assemblea i li va semblar perfecte i després del vistiplau, es va començar a treballar en ell.

 

 

Com espereu la presentació aquest diumenge 17 de febrer?

Que vinga molta gent. Ens acompanyen perquè per a la germandat és molt important. Estem esperant la presentació amb moltes ganes perquè volem ensenyar a Torrent l’esforç que hem fet per a estar en Setmana Santa al peu del canó, ja que és una germandat molt antiga.

 

 

El pas no estarà completament acabat per a la bendició, què és el que presentareu?

Està acabada l’estructura, les faldes, que abans eren granades, ara són porpra i porten unes boles en platejat a les cantonades, però el tron no està acabat. El tron és una inversió econòmicament molt gran, per tant, enguany eixirem amb la primera fase acabada, que és la fusta, i en dos o tres anys, depenent del cost i del tallista Alberto Fernández, acabarem el tron.

 

 

Per a quan estarà llest completament el pas?

Jo crec que en un parell d’anys, tres com a molt. 

 

 

Com és l’ambient en la germandat amb la renovació del pas?

Hem notat molta diferència perquè la gent està il·lusionada per a veure alguna cosa i que vegen avanços. És una germandat molt antiga i hem estat estancats durant molt de temps perquè econòmicament és una inversió molt gran. Enguany hem tingut moltes altes i això fa que la germandat cresca. Una cosa porta a l’altra, si fas coses per a avançar dins de la tradició i la modernitat, la gent voldrà apuntar-se i així la germandat va creixent.

 

 

Com us vau decidir per Alberto Fernández?

Vam tindre diverses opcions i dins del nostre pressupost, ens va agradar molt els treballs d’Alberto i, a més, va tindre el detall de vindre ací a Torrent sense conéixer-nos de res i ens va ensenyar la fusta, els seus treballs i després la Junta va ser a Ciudad Real a visitar el seu taller i va ser una passada. Estem molt contents amb el seu treball, perquè l’estructura ha sigut un treball enorme. Tenim pas per a molts anys, perquè s’han fet a consciència totes les fases. 

Publicat en Entrevistes

Era l’any 2004 quan Conxa Mestres Torrent viatjà per primer cop a Burkina Faso per visitar la seua filla, que estava allí treballant. En arribar al poblat de Tamasgo de Kogho, la situació d’extrema pobresa –que afecta especialment als més menuts i a les dones- li va impactar tant, que va decidir començar a col·laborar d’immediat.

 

Així, aquell mateix any i de forma individual, Conxa Mestres va començar per la construcció del Centre per a l’Alfabetització d’Adults, que porta el nom de la seua germana, Rosa Mestres. També inicià una tasca d’escolarització de xiquetes i xiquets, que ha anat creixent durant tot este temps.

 

En 2008 este treball es consolida i es concreta en una associació, Solidaris per Burkina Faso, que avui dia continua realitzant un treball encomiable per al futur d’este poblat que cada any pateix la sequera, la progressiva desertificació de les seues terres i una mancança d’infraestructures de tot tipus.

 

Conxa Mestres i la seua companya Maria Josep Herrero –representant de l’ONG a Godella- visitaren l’estudi de Ràdio Godella per explicar-nos de quina manera ha evolucionat el projecte, quina tasca continuen realitzant i com les ajuda l’Ajuntament de Godella en tot este procés amb el seu programa de solidaritat internacional.

 

Quina fou la seua primera impressió en arribar a Tamasgo?

Tot és molt diferent allà. Mai abans havia estat a Àfrica i em va sobtar molt, especialment com d’allunyada de tot està aquella regió i en quines condicions ha de substituir la gent que allà viu. Quan vaig arribar, havien fet una construcció per guardar cereals, però en matèria d’educació estava tot per fer. Recorde que els hi vaig portar una pissarra i la miraven com si fora l’ordinador més potent del món. Feien les classes baix d’un arbre i vaig pensar que començar per construir un centre seria una bona idea. Feia molt poc que s’havia mort la meua germana i ho volia fer en el seu honor, així que eixe centre on a partir d’aleshores podrien estudiar els xiquets i xiquetes portà el seu nom, Rosa Mestres.

 

Si ja és important l’educació als països desenvolupats, allà ha de ser-ho més encara.

I tant. Hem de pensar que fa no massa temps, prop del 95% de la població de Tamasgo no sabia llegir ni escriure. A més, hi ha una dificultat afegida, com és el tipus de societat en què viuen, doncs es tracta d’un sistema molt patriarcal i gerontocràtic. Els majors porten la veu cantant i la resta, malgrat que poden tindre idees vàlides, no s’atreveixen a expressar la seua opinió. Però amb el temps les coses estan canviant, i l’educació els està ajudant a ser cada cop una mica més lliures.

 

Com fou tot eixe procés d’alfabetització i educació de la població?

El primer que férem fou un llistat dels xiquets i xiquetes que vivien a Tamasgo, els que estaven escolaritzats i els que no, i a poc a poc anàrem tractant de que vingueren a escola. Actualment, estudien uns 650 nens i nenes entre Primària i Secundària. Però, malgrat tindre un lloc on fer-ho, ho fan en unes condicions precàries, doncs estan amuntegats i poden arribar a ser 90 en una classe. Amb tot, va ser importantíssim haver fet una escola per diverses raons: primer, per a que no s’hagueren d’haver anat fora a estudiar; i segon, perquè a casa no tenen llum i a l’escola sí, amb la qual cosa poden anar a estudiar en qualsevol moment.

 

A més de l’educació, quines altres carències haveu trobat a la zona?

Hi ha moltíssima sequera, perquè gairebé no plou i no hi ha cap riu prop. Tampoc no hi ha aigua potable a les cases, amb els problemes de salut que això suposa. I el centre sanitari més proper està a uns quatre kilòmetres. Sempre que anem trobem persones amb una necessitat imperiosa de ser ateses per un metge, però si no les acompanyem, no van. I, per suposat, no hi ha seguiment sanitari de cap tipus.

 

Quins altres projectes haveu dut a terme, a més de la construcció del centre?

A l’any següent, i sempre tenint en compte les necessitats de la població, férem una formació per a ensenyar-los a teixir i cosir, a conrear la terra i també un projecte de perruqueria que va estar molt ben rebut. Compràrem telers i màquines de cosir, regadores i arbres, i elles i ells estigueren encantats. És molt important que tinguen ferramentes per poder seguir endavant, perquè si únicament depenen de la terra, en èpoques de sequera ho passen molt mal.

 

Durant tots estos anys, haureu vist créixer molts d’eixos xiquets i xiquetes. Com els hi ha anat?

Alguns han aconseguit estudiar una oposició i traure plaça de professors. Altres han optat per ser policies locals. La possibilitat per treballar els aporta un sou que significa una gran llibertat per a ells i una immensa alegria per a nosaltres. Ara es poden defensar a la vida d’una altra manera, amb més garanties, i això és meravellós.

 

Quina és la relació de l’ONG amb l’Ajuntament de Godella?

Nosaltres érem professores en un centre de Paterna, i quan sabérem que l’Ajuntament de Godella donava unes ajudes per a solidaritat internacional, férem la primera petició. Fou l’any 2014, i no vos podeu imaginar com ens van condir eixos diners. Els aprofitàrem per restaurar el centre Rosa Mestres, que a més del pas del temps, havia patit un huracà. També ficàrem llum per primer cop, la qual cosa va ser molt important.

 

Com vos rep la població local quan aneu?

Malgrat que el colonialisme acabà fa molt de temps, jo sóc de les que pensa que mai no s’ha acabat del tot. A mi em coneixen des de fa molt de temps i em respecten. Vaig tindre la sort que, en arribar, el cap del poblat, que era un home molt major, va deixar-los ben clar que jo anava a ajudar i que havien d’acceptar-me. Tot i que per a ells jo sóc ‘la blanqueta’, quan estic allí m’oblide de si sóc blanca o negra.

 

Notes que hi ha un desconeixement des de la nostra societat respecte a la realitat que allí es viu?

Sí, hi ha un desconeixement total que des d’ací intentem combatre fent xarrades de conscienciació a col·legis i instituts. Eixe desconeixement és perillós i pot arribar a provocar odi, però el més important és educar en el respecte. I la veritat és que hi ha molta sensibilitat per part de la gent d’ací, però allí està tot encara per fer. Nosaltres creiem i continuarem creient en l’educació com a motor de canvi. Quan passen unes generacions, la situació anirà millorant. Moltes persones estan del tot preparades, però quan migren a altres països no tenen els mitjans suficients per desenvolupar cap activitat, i mereixen tot el respecte del món.

 

Cal recordar que l’ONG Solidaris per Burkina Faso disposa d’un compte en Caixa Popular, on es pot col·laborar per ajudar-los a que continuen realitzant esta tasca tant important i necessària.

 

Publicat en Entrevistes
Etiquetat com

‘Los de Marras’ presentaran el divendres 25 i dissabte 26 de gener una recopilació dels 20 anys que porten fent rock a la Sala Repvblicca de Mislata (València) mitjançant la grabació d'un DVD en directe. 

 

Nou Horta té el privilegi d'endinsar-se al el món del rock urbà i entrevista a Agustín Crespo, el cantant del grup. 

  

Com sorgeix la idea de fer rock de carrer?

Som gent de barri, gent currant, i ens identifiquem amb aquesta forma de barallar o d'afrontar la vida. 

 

I ‘guarrocanrol’?

Va ser una etiqueta que ens vam posar nosaltres mig en broma per a fer un joc de paraules. 

 

Quina és la finalitat de la vostra música?

La nostra finalitat és comunicar, i com tota música, arribar al cor i al cervell de la gent. I si podem canviar una miqueta la societat i aportar alguna cosa, doncs eixa és la intenció última.

 

Què us defineix?

Som uns treballadors de la música. Assagem dues o tres vegades a la setmana, tenim els nostres treballs, vivim com qualsevol fill o filla de veí i fem rock and roll. Això es reflecteix en les nostres lletres i en la nostra forma de fer música. 

 

Heu venut totes les entrades de la grabació del DVD en directe. A què creieu que es deu l'èxit?

Creiem que es deu als 20 anys de treball que portem a la nostra esquena, a 6 discos i a no deixar-ho mai. Això és una carrera de fons i a la gent li agrada el que fem. Això depèn del teu públic i si al teu públic li agrada el que fas, anirà a veure't. 

 

Per què creieu que arribeu tant a la gent?

Potser pel tipus de llenguatge, perquè fem unes cançons amb les quals la gent s'identifica amb empatia i normalitat. La gent ens escriu i ens diu que se sent identificada amb allò que contem amb les nostres cançons.

 

En la vostra cançó “Hui” critiqueu la situació política de fa 5 anys. Com valoraríeu la situació actual?

És una involució que s'està produint des de fa ja molt temps. Nosaltres tenim fe en les persones i tant de bo les persones puguen donar-li a açò una volta.

 

Què hauria de passar perquè això se solucione?

Els valors ètics han de ser els lògics: El respecte al diferent i a tothom. En el respecte és on es basa el futur.

Publicat en Entrevistes

El torrentí Gonzalo Carratalà va presentar el seu llibre ‘Aikido 50 aniversario’ que tracta sobre el mig segle de trajectòria en aquesta art marcial. Gonzalo és Mestre Entrenador Professional de Judo i d’Aikido i cinturó roig i negre 8º Dan.

 

Ens conta com ha sigut la seua experiència en aquesta disciplina des dels inicis fins als nostres dies amb la mateixa passió que el primer dia.

 

Com et vares iniciar en el món de les arts marcials?

De casualitat. En ma casa només hi havia un cotxe, doncs jo havia d’anar a fer gimnàstica artística en autobús i dos dels meus germans anaven a fer judo a altre lloc. Mon pare va dir: “Tots al mateix lloc”, doncs jo m’incorpori a fer judo.

 

Eres el primer de la teua família que es va iniciar en les arts marcials o tens antecedents?

Vaig iniciar amb els meus germans. Vaig ser el tercer de la meua família.

 

Com varen ser els inicis? Pensaves que anaves a fer tot el que has fet?

Els inicis varen ser amb els meus germans Enrique i Pepe fent judo. No, era impensable. 

 

En què consisteix l’aikido?

L’aikido és un germà del judo, tenen les mateixes coses, que és el desequilibri i aprofitar la força del contrincant. L’aikido es més de paciència i tranquil·litat, perquè no és fàcil. La diferencia és que el judo competeix i l’aikido no. 

 

Conta’ns els teus triomfs?

En judo vaig ser campió de Espanya, 16 vegades internacional, vàries vegades campió de València i en totes les categories ‘open’ (en persones de 90, 100 kilograms, etc.) m’he desfés molt bé.

En aikido, vaig iniciarme perquè vaig veure a un senyor francès André Nocquet, que tenia 62 anys, i volia ser com este senyor quan tinguera la seua edat. Ho he aconseguit, encara que amb uns poquets anys més.

 

Com va sorgir la idea de fer el llibre ‘Aikido 50 aniversario’?

Perquè tenia molta documentació i pràcticament des de 1972 hi havia poca pràctica de l’aikido a Espanya, només estava al nord. 

A més, al vindre André Nocquet a València, em vaig animar a recopilar més informació, fotografies, cursos i al tindre tota eixa informació vaig pensar que al ser pioners, i més ací a Torrent, havien de deixar constància d’esta història.

 

Va ser fàcil dur-ho a terme?

Difícil i amb moltes complicacions. Tenia una idea. Vaig començar l’any 2000 amb uns amics però es va trencar la rutina de treball i es paralitzà. Després una xica que anava a fer un doctorat a la universitat ens anava a fer el llibre però finalment tampoc es va realitzar. 

En 2010, vaig tornar a reprendre i tornà a passar una cosa pareguda. En 2015, amb ajuda d’un alumne informàtic ho reprenem però tampoc el poguérem finalitzar per circumstàncies personals. Per tant, em vaig plantar a octubre de 2017 que només estava fet fins a l’any 1980. Finalment, amb un amic treballarem conjuntament perquè estiguera preparat per al mes de maig del 2018. 

 

Com ho ha rebut la gent?

Molt bé. El problema radica en que hem fet pocs exemplars.

 

Com veus el teu futur en el món de les arts marcials?

Les arts marcials existiran sempre. També són modes, a vegades, estan de moda unes, després altres.

Publicat en Entrevistes

Com sorgeix gravar aquest setè disc, i quant temps t'ha costat?

Perquè quasi any i escaig de compondre-ho i maquetar-ho, ja que sóc molt perfeccionista a l'hora de gravar, editar i masteritzar, ja que m'agrada fer a mi tot el treball, i encara així quan acabe mai acaba d'agradar-me, sempre penses que podries fer-ho millor. Sorgeix en la seua majoria a través de les meues experiències personals, i unes altres que estem vivint dia a dia. Tenen a veure amb el que jo he viscut i amb el que estic vivint ara, hi ha hagut un canvi d'enfocament amb el canvi de vida de València cabdal a viure a la muntanya.

 

Per què el “El faro de los necios”?

En el single del meu disc, “El faro de los necios” he volgut referir-me a la llum que a vegades cerquem quan ens sentim perduts, i acabem trobant una que ve de molt lluny, deixant-nos portar per ella, però que al final d'una llarga travessia no ens acaba portant a bon port.

Ja que el que de debò creia que era important, no és així, i el que fins ara pensava que era bo no ho és, i descobreixes de debò el que t'omple en la vida. Encara que puga semblar alguna cosa molt metafòric, aquest tipus de reflexió es pot interpretar, adonant-te dels qui són els teus vertaders amics, com jo nomene en la cançó a “Ana Li” per posar-li un nom a l'amistat. Volia que sonara a un país llunyà, i amb nom de dona.

 

A més dels teus temes què més podem trobar en aquest disc?

En el disc hi ha dos cover, dues versions del Gato Pérez “Ebrios de Soledad” i “Días de escuela”, dos temes molt idonis per a ficar-los en el disc perquè portaven una línia molt semblant.

 

Com definiries l'estil del disc, quin has volgut transmetre?

El contingut de les lletres és el més important, es poden trobar diferents estils musicals, és molt sabinero. M'agrada que la lletra transmeta, segons l'estil de les lletres intente donar-li l'estil musical.

 

A part del single que cançó destacaries del disc?

Totes són les meues favorites perquè són com els meus fills, no puc voler una més que a una altra, però si haguera de triar una, seria la de “Sonrió”, és una cançó que parla sobre el maltractament de gènere, però fins al final no ens adonem que ha sigut la dona, la que cansada del maltractament acaba finalment amb la vida del marit.

 

Parla'ns d'algunes de les col·laboracions del disc.

Perquè no hi ha hagut moltes, però si m'agradaria destacar els tres solos de guitarra del single, són alguna cosa esquinçadors com només podia fer-ho la guitarra de José Ruiz, el meu amic “pepeitor” guitarrista del grup Quelonio, és un guitarrista amb una trajectòria molt important, necessitava un solos molt canyeros. Ens va costar molt donar amb el feeling que volíem donar-li a la cançó, i de fet vam haver de fer un munt de preses d'àudio fins a donar en el clau. I d'altra banda, els solos de teclat són de Manolo Banvastem, teclista del mític grup valencià de reggae “Jack Macetas”, que ha col·laborat en tots els meus discos, m'ha aportat molt perquè és molt bon músic i gran compositor, m'ha influït bastant i m'ha ajudat a l'hora de produir les cançons, i en aquest disc no podia faltar.

 

Com ha sigut l'experiència de gravar a Aranyel (Castelló)?

He de dir que la producció d'aquest disc de 10 cançons, m'ha agradat molt, perquè l'entorn en el qual ha sigut gravat i compost ha sigut fonamental, i m'ha aportat just el que jo cercava, un entorn magnífic el poble d'Aranyel, el seu riu, les seues muntanyes i les seues meravelloses gents.

 

A qui t'agradaria agrair, aquest disc?

També he de dir que si no és per la proximitat i l'amistat que he trobat allí amb Rubén, Javi metall, Esther, “Vero la flaca”, Fernando, Mª del Mar, Vicente, Silvana, Juanillo, Paloma, Elvira i Eric i un llarg etcètera, “El faro de los necios” em continuaria il·luminant sense trobar on tirar l'ancora. He trencat amb la meua vida anterior i el cicle d'amistats que tinc ara m'han ajudat molt a adaptar-me a la meua nova vida, m'han influenciat de manera positiva

 

 

Com sorgeix formar part de Rock Station?

És el grup que hi ha en aquest poblet, a Aranyel. Doncs a nivell musical, han decidit comptar també amb mi malgrat ja tindre dues guitarres. M'han acollit molt bé, és una canya!, fem bitles pels pobles de la comarca, amb tres guitarres, baix i bateria, no hi ha res millor que un bon directe.

 

Per a finalitzar, on podem trobar tu últim disc?

De moment estic fent actuacions dels meus temes en acústic, en "garitos" dels pobles de Castelló, però espere en breu poder pujar-ho a youtube.

 

Publicat en Entrevistes
Etiquetat com

Entrevistem l'òptic-optometrista torrentina Inmaculada Villarroya de l'establiment Alain Afflelou perquè ens compte la seua experiència com a voluntària en la Fundació de l'òptica. 

 

ENTREVISTA

Com vas decidir encaminar-te en aquesta aventura com a voluntària?

Va ser una proposta per part de la meua cap Elena Gutiérrez que no vaig poder rebutjar, ella va veure en mi qualitats que es requerien per a aquest viatge solidari i per a la meua era alguna cosa que sempre havia volgut fer.

 

Explica'ns una mica sobre la labor de la Fundació Alain Afflelou

La Fundació ALAIN AFFLELOU va nàixer fa més de 10 anys com a resultat de la implicació de la signatura òptica en diferents projectes socials. 

Des de llavors, la labor social, ha donat suport a diferents accions solidàries vinculades especialment a visió & infància. Les seues iniciatives més importants, a més de la involucració en el Desert dels xiquets en el sud del Marroc, són la Campanya Escolar en favor de la Salut Visual Infantil, una acció a través de la qual se cerca la detecció precoç de problemes visuals en els xiquets per a evitar així que aquests puguen afectar el seu rendiment acadèmic, i la Campanya de Protecció Solar Infantil, que el seu objectiu és la conscienciació sobre els problemes visuals que pot ocasionar el sol en els més xicotets. 

A més, des de la Fundació s'escometen accions amb partners com el reciclatge d'ulleres amb Lions Clubs International o les seues diferents accions de sensibilització amb el grup RACE per a tractar els temes relatius a visió & conducció. Finalment desenvolupa altres grans projectes de la mà de Fundació Carmen Pardo-Valcarce, Ocularis, Save the Children o Cruz Roja Espanyola.

 

La destinació d'ajuda sempre és el mateix o va canviant?

La destinació sempre és el mateix, encara que d'un any a un altre han pogut canviar les xicotetes poblacions a les quals ens dirigim, o l'ordre de visita a cadascuna. 

Però sempre anem al Sud del Marroc al costat de la caravana solidària el Desert dels Xiquets.

 

Quines van ser les primeres impressions en arribar al sud del Marroc?

El més impressionant va ser el gran contrast en veure les serralades nevades del Gran Atles des de la furgoneta estant a 0 graus i en pràcticament 2 hores després estar a 20 graus amb un paisatge completament diferent ple de quilòmetres de palmeres i terra. 

Això en arribar a la zona en general, després el que més impressiona és veure el canvi en la manera de vida de les persones que viuen allí en comparació amb el nostre dia a dia o amb els recursos que nosaltres tenim.

 

Com va ser el primer contacte amb la gent a la qual realitzàveu les revisions?

El tracte amb la gent d'allí des del principi va ser una meravella, es notava molt l'agraïment que tenien cap a nosaltres tant en les seues paraules com en els seus gestos i somriures en posar-los la graduació que mai havien portat o en comprovar la seua agudesa visual.

 

Quins serveis vau oferir a les persones que vau atendre?

Graduem a tota la població que va poder venir de la zona durant 4 dies des de primera hora del matí fins que es posava el sol arribant a la xifra de 1.200 revisions, una xifra que supera les dades d'anys anteriors. Com a màxim, en anteriors edicions, s'havien aconseguit realitzar 800 revisions.

A les persones que presentaven algun tipus de refracció se'ls triava la muntura més adequada per a més tard poder posar a Espanya els cristalls adequats i manar-li-les de nou amb la seua perfecta graduació.

D'altra banda vam poder lliurar una gran quantitat d'ulleres de sol per a poder protegir punt a xiquets com adults dels efectes nocius del sol i així previndre de l'aparició de malalties com a cataractes, pterigium...que tant es pateix en aquesta zona.

També vam donar en el moment de la graduació centenars de muntures que ja tenien els cristalls i la graduació que necessitaven i així no haver d'esperar per a poder realitzar qualsevol labor necessària com llegir o cosir.

 

Quins són els principals problemes que tenen aqueixes persones?

Ens trobem moltes miopies altes d'al voltant de 20 diòptries en cada ull, astigmatismes forts entorn de 5 diòptries i en alguns casos greus problemes corneals i de cataractes molt avançats que no tenien ja solució.

 

Alguna anècdota a destacar?

Va ser molt emocionant veure a molts xiquets i cares conegudes del primer dia de graduació quan l'endemà ens van sorprendre venint a acomiadar-nos i a donar-nos les gràcies, vam acabar ballant i jugant amb tots.

Dues xiquetes se'm van acostar per a preguntar-me el meu nom, li ho vaig dir i a continuació elles em van dir el seu, van començar a abraçar-me i no vaig poder evitar menjar-me-les a bes.

D'aquesta experiència em porte molts somriures, moltíssim amor i ulls plens de felicitat que no oblidaré mai.

 

Què has après d'aquesta experiència?

No hi ha folis suficients per a contestar aquesta pregunta. Ha sigut, sense cap dubte, l'experiència més emocionant i gratificant que he viscut fins al moment i la que més m'ha aportat tant a nivell professional com personal.

El primer a destacar la gran importància de la labor en equip amb un objectiu comú, sobretot quan es compon de grans persones i professionals amb un cor enorme i moltíssimes ganes d'ajudar.

Les sis òptiques que eixim de diferents punts d'Espanya sense conèixer-nos de res encaixem a la perfecció des del minut zero, ens vam entendre perfectament a l'hora de treballar i organitzar-nos en el dia a dia.

Però el més sorprenent per a mi va ser que cada persona amb la qual ens vam anar trobant....des d'Abdel (l'òptic d'Afflelou que tant ens va ajudar del Marroc) seguit dels fotògrafs Álvaro i Marcos, els conductors del camió Bujarkay que ens van acompanyar ajudant-nos a transportar el material....i un llarg etc de grandíssimes persones que es van creuar en el nostre camí bolcant-se completament amb la causa i sense dubtar ni un moment a fer tot el que estiguera a la seua mà formant entre tots més que un gran equip una gran família durant la nostra aventura pel desert.

I tot això, per complir la nostra missió en el sud del Marroc, com molts companys nostres han fet en anys anteriors. 

 

Resumeix en 3 paraules aquest voluntariat.

Sorprenent, emotiu i intens. 

 

Publicat en Entrevistes
Etiquetat com
Pàgina 7 de 8