Rozalén: “Quasi tot el que escric és perquè ho he viscut en primera persona o ho he observat"

Divendres, 04 Octubre 2019 11:45 Escrit per  César Fernández Publicat en Entrevistes Vist 125 vegades
Rozalén Rozalén

Rozalén, guanyadora de discos d'or i platí, vindrà a l'Auditori Municipal de Burjassot amb una maleta plena d'emocions, activisme social i música inclusiva. El concert comptarà amb la participació del cantautor Fredi Leis i d'un artista convidat. Després de Burjassot, la cantautora albacetenya continuarà la seua marxa musical per Hellín (Albacete), Zahara de la Serra (Cadis), Benidorm, Dublín i Londres.

 

ENTREVISTA:

 

Vas estudiar Psicologia i Musicoteràpia. Quan vas saber definitivament que el teu era la música?

 

Jo crec que hui dia encara no sé el que és el meu, perquè el cant és una cosa que faig des que tinc ús de raó. Cante des que parle i toque instruments des de superxicoteta... El que no sabia jo (o no entrava en els meus plans) era que això seria el meu treball. Però no sé en quin moment, potser en anar-me a Madrid després d'acabar la carrera per a estudiar Musicoteràpia i em donaren data en alguna timba. Tal vegada siga ací quan més conscientment ho vaig intentar.

 

Com definiries l'etapa en la qual es troba la teua carrera artística en l'actualitat?

 

Ara mateix estem acabant una gira que ha sigut superintensa i, ara com ara, este disc ha sigut el que més coses m'ha regalat. Ha augmentat el públic i de sobte m'han posat un focus que jo no tenia... Ha sigut el moment més important que he viscut professionalment i ara estic tancant esta etapa i pense en el pròxim perquè, en este treball, igual que supose en tots, has de treballar moltíssim perquè tot es mantinga.

 

En quin moment creus que es troba la indústria musical?

 

En la part comercial tot tendeix a molt de modernisme, molt autotune en la veu, a molta electrònica amb lletres que no són molt profundes. Però la música és una cosa super àmplia i en l'underground hi ha moltes coses molt interessants. Ara tenim cada vegada més recursos i més capacitat de fer moltíssimes coses: estan les xarxes socials, a través de les quals pots mostrar el teu art. Jo vull ser optimista i pensar que estem en un gran moment i que hi ha gent molt bonica fent coses molt guais.

 

Amb la competència que hi ha hui dia és molt difícil fer-se buit en el món musical. Com vas aconseguir treballar per a Sony Music i RLM?

 

Tampoc estava en els meus plans això. Jo crec que hem sigut dels pocs artistes que no hem acudit a cap mànager ni a cap discogràfica, sinó que han vingut ells, però això va ocórrer amb el primer disc, després del videoclip de 80 vegades. Jo vaig traure el meu disc de manera independent, el vídeo es va fer viral i un dia em van començar a cridar de tots costats, però no estava en els meus plans. De fet, els va costar uns mesos convéncer-me, però no em penedisc en absolut d'haver signat perquè arriba un moment en el qual se'ns estava anant una miqueta de les mans i no donava proveïment. Havia de delegar i dedicar-me només a la música.

 

Quins han sigut els teus majors suports?

 

La meua família i els meus amics de tota la vida. Els meus pares de primeres volien que jo fóra psicòloga en comptes de música, i ara són els meus majors fans. Però sempre m'han donat suport perquè fera el que jo volguera en la vida i m'ho han facilitat, la qual cosa també és una sort. Quan vaig arribar a Madrid vaig tindre molta sort perquè de seguida vaig trobar un munt de companys que em pujaven a l'escenari perquè cantara. També és veritat que jo vaig telefonar a moltes portes i que vaig anar molt als bars i al carrer. Sempre que tenia l'oportunitat de cantar ho feia. Però de seguida vaig conéixer a Ismael Guijarro, el meu productor, i vam fer equip de seguida. A més, la meua banda sempre ha sigut ací. No em falten suports, tinc molta sort.

 

Quins obstacles has hagut de superar per a arribar on estàs ara?

 

En realitat he hagut de superar moltíssims perquè fins que m'ha passat una cosa grossa, m'he tirat molts anys cantant en els bars amb la meua guitarreta a coll. Sobretot, jo sempre he sentit que tota l'estona he hagut de demostrar que valc. Al principi quan fitxem amb Sony i amb RLM, que ja de seguida era quan més crítiques rebia perquè em començava a anar bé, havia d'estar tota l'estona demostrant que puc fer cançons que arriben. No sé, és com tota l'estona haver de superar-te contínuament i damunt fent una temàtica que no és per a res comercial, sent dona i sent cantautora... No sóc la dona que físicament ven el normal. Sóc una tia normal i corrent que no crida l'atenció per altres coses. En ser normal i contar les coses que conte, supose que he hagut de superar més obstacles que altra gent.

 

Quin seria el teu objectiu professional més ambiciós?

 

El que jo crec que és el més difícil de tot, i amb el que somnie, és que no se'm vaja la inspiració, perquè no crec que hi haja cap artista que haja estat sempre a dalt. Hi ha moments de tot i, al final, l'única cosa important són les cançons. Si tens bones cançons que arriben a la gent i que la gent fa seues, la resta està bé, perquè això ja et dóna treball i permet que tot el teu equip també treballe... Jo no tinc l'ambició de tocar en els llocs més grans de tot el món. A mi, m'agradaria tindre les meues xicotetes famílies en cada lloc, continuar viatjant molt, obrir horitzons amb calma, perquè no hi ha pressa de res però, sobretot, que no em falten cançons, haver-hi sempre alguna cosa a comptar.

 

A més, és molt bonic que la bellesa de la música siga accessible a tots els públics. Què et va portar a incorporar música inclusiva en els teus espectacles?

 

Va ser una casualitat meravellosa. Vaig tindre la sort de trobar a Beatriz Romero, que tampoc és una intèrpret de llengua de signes normal i corrent, és a dir, és massa artista. Quan comencem a fer coses juntes em vaig adonar que havia de portar-la sempre amb mi perquè era alguna cosa que multiplicava tots els nivells, perquè la meua música arribava a tothom... A més, és una declaració d'intencions. No puc dir que crec en un món més just i més igualitari sense tindre en compte al col·lectiu sord, per exemple. No sé, havia de passar. Ara quan no està Bea és com si em faltara una cama. Llavors ha sigut una casualitat que a mi m'ha ensenyat i és alguna cosa molt positiva tant per a les persones sordes com per a les que no ho són. És una manera de donar visibilitat a una llengua tan bella com és el llenguatge de signes.

 

Com et compenetres amb Beatriz Romero perquè puga transmetre les emocions que estàs sentint en l'escenari?

 

Passem molt temps juntes i som molt amigues. Tenim molt feeling i una forma molt semblant de veure la vida... Les dues tenim molt sentit de l'humor... A ella li agrada el meu treball i a mi m'agrada el seu. L'admiració i el respecte és una cosa important. Ella està des del principi en el procés de fer cançons, les prepara durant mesos, les porta a l'escenari i les continua millorant per a fer l'espectacle el més visual possible.

 

A part de la inclusió del col·lectiu sord, l'activisme social és un element que està present en les teues cançons. Amb quines causes sents que tens un major compromís social?

 

M'ix escriure de temes socials igual que m'ix escriure d'amor i desamor quan ho necessite, perquè m'afecta moltíssim el que passa al meu voltant. A més, m'interessa la política perquè la societat és política... Potser el fet de ser dona i d'haver estudiat psicologia de gènere em fa escriure sobre la dona des del primer disc, des del que jo sent i sóc, perquè sóc dona i la vida m'ha anat posant per davant determinades coses... D'altra banda, una associació que treballa amb seropositius va ser la que em va incitar a escriure sobre el tema 'Comiéndote a besos'. Un altre tema que tracte és el càncer... Són coses que em van sorgint; els temes familiars eren ací també. No tot el món pot parlar de memòria històrica en primera persona i a la meua casa hi havia un desaparegut... Un altre tema és el conflicte basc... Són coses que se m'han posat davant, que després he intentat estudiar molt, sobretot, per a parlar amb fermesa sobre el que defense, però a vegades cal atendre el que se't va posant davant i ja està.

 

Podries explicar-nos alguna de les teues experiències personals que t'han inspirat a l'hora de compondre alguna lletra que signifique molt per a tu?

 

Quasi tot el que escric és alguna cosa que he viscut en primera persona o que he observat, hi ha poquetes lletres que són fantasia... Menjant-te a besos no és una història real sinó imaginada i Berlín la vaig fer per a la pel·lícula 'Perdiendo el Norte', però tota la resta són coses que he viscut jo o que han viscut gent pròxima, per això sent tant quan les cante... La Porta Violeta és alguna cosa que vaig viure jo en primera persona i que també veig en un munt de dones... La de 'Justo' és una història brutal perquè mai vaig pensar que començaria a escriure una cançó que em portaria a la fossa comuna del meu desaparegut... Fins i tot amb 'Vivir', (jo toque fusta perquè jo no he patit càncer) però em vaig ficar de ple amb dones que estaven en tractament perquè m'explicaren la seua situació i m'enviaren cartes per a escriure arran d'ací. Cada història té una emoció molt potent, per això tinc tanta càrrega emocional en els concerts.

Modificat el Divendres, 04 Octubre 2019 12:02

Deixa un comentari

Assegura't d'omplir la informació requerida marcada amb (*) . No està permés el codi HTML. La teua adreça de correu NO serà publicada.